La Cara de Mico o Agulla del Mirador es troba a un dels paratges més encantadors de Montserrat; a cavall entre els Gorros i la Plantació, aquest racó de Bellavista transmet una tranquil·litat i una calma difícils d’entendre si no ens hi hem passejat mai. L’agulla, a l’ombra de la Gorra Frigia resulta una atalaia…
El Barranc de Castellfollit és una bonica i recollida vall, esquitxada a tord i a dret per singulars afloraments granítics, que prenen la seva màxima expressió amb el vistós Roc Ponent. L’ascensió per antonomàsia d’aquest monòlit és la recorreguda Aresta GER, itinerari 100% clàssic, que cerca la lògica a través de diedres a la part…
La Normal de La Campana fou oberta, entre d’altres per en Jordi Casasayes “Haus”, destacat escalador de la postguerra, amb primeres tant impressionants com la Haus-Estrems La Mòmia. Així doncs, aquesta curta escalada té un regust 100% clàssic que ens demana que l’assaborim imaginant com fa quasi 70 anys, els pioners evolucionaven per aquest terreny…
El Rave és un d’aquells antulls estrambòtics que ens acostuma a regalar la geologia de Montserrat. De modesta alçada i cim ínfim, l’atracció d’ascendir-lo es torna una rebequeria irresistible. Així, el dia que ens decidim a pujar-hi ho hem de fer amb prou temps per poder gaudir del subtil plaer del cim, envoltat de la…
La majoria d’Arestes Brucs són vies modestes en quan a llargada però nobles i autèntiques en quan a concepció; solejades cares sud que amb una inclinació amable ens permeten gaudir d’una escalada d’allò més clàssica, on el que impera és la lògica de saber trobar el camí natural fins al cim. L’Aresta Brucs del Dumbo…
La Prenyada és una de les quatre grans de Sant Benet -juntament amb l’Elefant, La Mòmia i La Panxa del Bisbe- i probablement una de les agulles amb geometria més complexa i variada de Montserrat. Amb un vessant nord amb rutes tant exquisides com “L’Esperó Màgic” o la “Cerdà-Pokorski” hi destaca pel vessant contrari la…
L‘any 1978 en J.Vidal fent cordada amb en J.Murciano enceten amb aquesta via les obertures a la Roca Alta. Dedicada a la memòria d’en Joan Enric Farreny, la via va a buscar el diedre més evident de la Roca Alta, seguint la lògica més clàssica al peu de la lletra. Atlètica i mantinguda, amb el…
La Tàrrega és la via degana de la Roca del Arcs. De tall 100% clàssic, va guanyant metres buscant el terreny més accessible de la forma més elegant possible. La via resta des-equipada i és un bon terreny de joc per practicar l’auto-protecció, sempre amb unes dificultats molt raonables. Per tal de repetir-la caldrà dur…
Via sense cap mena de substància que no aporta res. Un sol pas de V per enfilar-nos a la paret dóna pas a una sèrie de plaques tombades que es grimpen més que s’escalen fins arribar al capdamunt de la paret. L’única cosa salvable és la roca, d’un conglomerat excel·lent… No obstant, sempre serà millor…
El vessant nord-est del Pic de la Colomina gaudeix d’un excel·lent sistema de plaques bastant tècniques i de grau moderat; franges i bolets ens faran fruir d’un dia d’escalada en aquest solitari racó del Pirineu. La ‘Papa Ponce’ és la via més assequible d’aquest pany de paret, situada a la dreta de la ‘Cigrons amb…
Actituds com la descoberta, la solitud i el plaer de la contemplació són un gest natural a Sant Honorat. Un petit món de conglomerat que conforma un paisatge únic, farcit de singularitats i capricis geològics, com ara la sorprenent Agulla dels Tres Ponts, que talment una enorme volta gaudiniana ens trasllada a la més surrealista…
Situada just a l’esquerra de La Que Hi Faltava, la Sebastià-Patiño és una via de característiques similars, on gaudirem de bona verticalitat amb grau suau i roca cantelluda de presa generosa. La diferència més destacable amb les seves populars veïnes rau en un segon llarg on les assegurances estan una mica més distanciades i on…
La Badalona és sens dubte de les millors vies de Gorros. Amb una lògica clàssica indiscutible, que la fa serpentejar per les magnífiques plaques farcides de cantells somiats, buscant sempre la solució més fàcil, esdevé la via més llarga del Gorro. Cruelment creuada per línies més modernes i directes, la màxima dificultat consisteix en seguir…
The Wall és una fantàstica via de tres tirades, mantinguda, prou vertical i sàviament equipada perquè no baixem la guàrdia durant tota l’ascensió. Les assegurances, mai suficientment aprop, ens obliguen a escalar i per tant a gaudir de la fantàstica morfologia del rocam d’aquest vessant de l’Elefant. Cantells generosos i bústies amagades repartides per aquest…
Situada a la Vall de Lord, la Roca Subirana ofereix una sèrie de recents obertures. En destaca especialment per la lògica del seu traçat l’Aresta dels Piteus: una via compromesa, amb les assegurances imprescindibles, grau assequible i rocam impredictible… Més que escalar haurem de levitar pel traçat, acariciant cada un dels còdols com si fossin…
La Carles Andrés és una espectacular xemeneia que separa la paret del Cilindre de la paret de les Xinxetes. Profunda, ampla i amb un flanqueig final apoteòsic amb tot el buit sota els peus, desprèn lògica i classicisme de dalt a baix. La via es troba poc equipada, però farem amb unes quantes bagues per…
L‘Agulla del Pingüí resta mig amagada al cor de la regió d’Agulles. No obstant, la seva Aresta Brucs, no té res a envejar a altres Agulles de més renom. La via es troba equipada amb parabolts i només ens caldrà cinc cintes per repetir aquest curt però bonic itinerari.
Combinació de vies que dóna com a resultat una interessant escalada amb un inconfusible sabor clàssic. La primera part, corresponent a la via Tatanka Yotanka, transcorre entre una fissura i un petit diedre, totalment equipada i amb roca d’allò més discreta. En canvi, el segon tram ascendim per la xemeneia que es troba des-equipada però…
Lluny de les aglomeracions i de les zones de moda, el Masmut ens rep intimidant i sever. Quan ens acostem al peu de la paret ens adonem que aquí ens trobarem amb una escalada altiva en un entorn que no a perdut el seu caràcter feréstec. L’Aresta del G.A.S. és una de les propostes més…
La Miranda de Can Jorba és una gran placa inclinada que sembla que hagi estat dissenyada per escalar. Amb roca de primera i dificultats suaus farà xalar de valent a tot aquell que s’hi apropi sigui quin sigui el seu grau. L’Escabroni-Escapullini és la millor de totes les vies que aborden aquest pany de paret,…
La Montse Curto és una senzilla via de tres tirades que, sense gaires pretensions, va cercant el terreny més noble entre la vegetada banda oest de la Paret del Devessó. La bona roca sobre plaques inclinades ens farà gaudir d’una escalada sense preocupacions, permetent-nos assaborir aquest bucòlic racó del Berguedà.
El Pic del Martell ha estat l’escola de molts escaladors de Barcelona. La seva modesta alçada i la poca continuïtat no han estat excusa per obrir-hi una bon grapat d’itineraris. La Mutant World, de dificultat molt assequible, amb bones plaques i una escalada atlètica i divertida s’ha convertit en una clàssica i una de les…
A l’esquerra de la popular Camel, just quan la paret de la Roca dels Arcs canvia d’orientació i comença a mirar descaradament cap al sud s’enfila la Navarro. Una via de tall clàssic, vertical i assequible. Pràcticament desequipada, és una bona opció per practicar l’autoprotecció alhora que gaudim d’un bon calcari i un entorn genial….
Molt aprop de la Cova de la Codolosa, s’enfila la Josep Monistrol, una escalada ràpida, sobre bona roca i de dificultat molt assequible. Com totes les seves veïnes, gaudeix d’una orientació sud que ens garanteix sol durant tot el dia. Una bona opció és combinar-la amb altres vies de la zona.
La Paret de la Codolosa ens ofereix les millors temperatures i la millor insolació per quan comença a fer fred. Per contra les vies són curtes i l’aspecte poc engrescador. “L’últim flutter” és una via de dos tirades, de caire esportiu, amb un primer llarg amb una darrera secció vertical prou interessant. Una bona opció…
La primera cosa que crida l’atenció d’aquesta via és el tipus de roca, combinació de calcari i conglomerat, que a primer cop d’ull ens fa dubtar de la seva solidesa. Després, a mida que anem guanyant metres, ens adonem que els nostres dubtes són infundats. La via és ràpida i sostinguda, permet-nos guanyar el cim…
Aquesta via, oberta l’abril de 2009 per l’Antxi i en Llorenç, ens permet descobrir un dels racons més desconeguts del Solsonès: Vilamala. El conglomerat no és de la millor qualitat, però sí que és més bo del que podíem pensar d’entrada. La via és divideix en dues parts, una primera, una mica més descomposta, que…
Via de dificultat moderada que convida a l’escalada pausada, gaudint del tacte de les abundants presses cantelludes mentre cerquem el següent punt d’assegurança, la Cerdà-Pokorski ens ofereix un traçat clàssic carregat de lògica a una de les raconades menys visitades de Sant Benet.